Considero que la qüestió o el dilema no rau en l’artista sinó en l’espectador. Pot un artista molestar de veritat? Pot, però amb una condició: el públic i el seu grau de tolerància.
És cert que actualment la retina del públic està dilatada i alimentada per a una sèrie d’in-puts on la violència, l’horror o el dolor (com a exemple, les referencies del David o la frase que cita la Susan Sontag “Si sagna, lidera”) són els protagonistes del dia a dia del individu contemporàni. Això no vol dir, però, que la societat actual, a mode de pack, toleri l’horror de la mateixa manera.
Així ens trobem que una mateixa imatge (parlo d’imatge però també podria dir programa de televisió, pel·lícula, obra d’art o post-it) en un context concret (per exemple una galeria o un diari o una revista o...) creï reaccions diverses depenent de la persona que la observi.
L’artista no és qui decideix el límit. No li correspon plantejar-se si es pot permetre molestar perquè no depèn d’ell. Depèn de cada individu. L’artista se sotmet a l’eterna pregunta. Molesto? i a l’eterna resposta: “ara si, ara no”, i així cada vegada que l’obra és visualitzada per a un nou espectador.
Proposo racionalitzar al màxim la resposta a aquest “Molesto?” subjecte a la susceptibilitat individual, per tant, totalment aleatòria i intento establir una equivalència per a explicar-ho.
Si a és el grau de provocació de l’artista
b és el grau de tolerància del públic
x l’art que no molesta
i y l’art que molesta:
(a=b) = x
(a≠b) = y
Quan a el grau de provocació de l’artista és igual a b el grau de tolerància del públic, s’obté com a resultat x un art que no molesta.
Quan el a grau de provocació de l’artista no és igual a b el grau de tolerància del públic, s’obté com a resultat y un art que molesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario